Xiulava la cadernera
empresonada per atzar,
que al parar en una olivera
un parany la va atrapar.
I al costat d'una finestra
orientada al sud i al mar,
observar volar la resta
la portava al seu passat.
De la branca de ginesta
a la fusta de l'arç blanc
l'espantava el seu espectre
reflectit en un mirall.
I la nena que somreia
dins l'harmonia del seu cant,
però no ho va arribar a entendre
fins que no va madurar.
Plorava la cadernera
empresonada per l'atzar
mentida! que ella somreia,
clamava la llibertat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada