dissabte, 6 d’abril de 2013

L'esfera del cel

Quan s'encén el dia
amb l'esfera del cel,
buits encara els carrers
bonic encara és el món.
No és monocromàtic
el sostre immens
ni uníson,
sense cants d'ocells.

I els arbres que són mans
em demanen ajuda;
que els doni un cop de mà
i els estrenyi la seva,
i no paren de créixer
cap al Sol, la pantera,
que observa els planetes
com a futures preses.

I de sobte plou i
m'humiteja els peus,
i els llavis morts d'enveja
em demanen l'empelt
a altres llavis
alliberats només,
el dia que es casin
enmig de l'infern.

Quan s'encén la nit
amb l'esfera del cel,
la lluna és tan pura
que em desglaça el gel,
gel que germina i,
que es treu el vel,
davant la mirada
tan nua del nen.

Renova l'aigua
l'adormida ment
que em corona el cap
i que em domina els peus,
i l'òliba, guia
de la gran foscor
em porta en braços
cap al seu tresor.

Com m'agrada
observar el món
quan no hi ha ningú;
tan sols jo, potser tu.