No puc refusar els meus instints naturals
ni aconsegueixo ser una persona frugal;
tantes tintes que escriuen fulls blancs
i que la seva fi serà un trist calaix.
Ésser mort i anaeròbic, vius en contrast
entre el fosc aire i el color clar.
Tu acabaràs sent un paper mullat
quan les nostres terres les conquereixi el mar,
ja no quedarà cap rastre d'humans,
només els astres més immortals.
I potser t'ofega el teu desig vital,
però la vida es fa llarga amb els anys.
I el meu cos potser enterrat,
sigui el que sigui perdurarà.
En forma de carronyaire o d'adob del blat
sense percepció els meus àtoms voltaran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada