dimarts, 10 de juliol del 2012

Sospirs


Sospirs.
Sospirs de no saber què dir, davant d'una situació inconscient que no deixa prevenir res. Perquè hi ha tantes sortides, tantes portes obertes i tanta immensitat que ens rodeja, que no se sap per on sortirà el problema.

Sospirs.
Perquè em quedo sense oxigen cada cop que penso en la dama, i perquè em passo el dia sense oxigen. I no és el que sembla. No és el que et penses. No és només sexe. Per la meva part, és falta d'afecte.
I què és necessitar sentir-se estimat davant la persona perfecte?  No busquem ser perfectes, perquè mai ningú serà per tots perfecte, sinó que la perfecció varia segons la manera de veure, segons el respecte.
I per tant segons la manera de mirar.

Sospirs.
Sospirs de no saber ni com mirar-la.

2 comentaris:

  1. aish que el meu rubio s'ha enamorat! jajaja sempre tan sentimental, m'encanta! :)

    ResponElimina
  2. Aquest escrit em feia pensar bastant en tu! La manera lliure
    d'escriure sense lligar-se en unes estrofes ni en uns recontes sil·làbics! M'agrada que t'agradi! (:

    ResponElimina